☼ Repenjar-se en un raig de sol oblic

Próleg

                                                                                       
Llegir

L’Anna Pahissa va dir que la lectura pot ser un lloc, i que podríem trobar-nos en aquest pròleg. I aquesta reflexió tan preciosa em va fer pensar, a l’instant, en la Kajsa Dahlberg, una artista que va revisar totes les còpies en suec del llibre de Virginia Woolf A Room of One’s Own (1929) que hi havia a les biblioteques públiques de Suècia, i va compilar les frases que els lectors i lectores hi havien subratllat, les anotacions que havien fet als marges, les marques amb què havien destacat un fragment, una pàgina o una paraula. I de tot això en va fer un llibre titulat A room of one's own / A thousand libraries, i aquest llibre és sens dubte un lloc.

Llegir és quelcom que normalment un fa sol, una activitat introspectiva i insular, però que esdevé un arxipèlag, un espai invisible on es troben tots els ulls i els pensaments de les persones que han llegit un text abans que nosaltres, i d’aquelles que el llegiran en un futur. I nosaltres ens morim, però alguns llibres es queden i perduren al llarg dels anys i les dècades, unint en l’anonimat a gent que mai es va conèixer, posant-nos potser al costat d’algú que no ens cauria bé, o d’una noia d’un altre segle que llegia d’amagat perquè ho tenia prohibit. Per això molts llibres són com llacs, com la neu o les muntanyes, que ja estaven aquí quan un va arribar al món, i que hi seguiran quan un ja hagi marxat. I el seu temps profund i llarg està fet de les nostres temporalitats fugisseres; però potser és al revés, i és la nostra vida curteta la que està feta de fragments del temps dels llibres, de les pedres, dels arbres centenaris i dels prats.

Quan preparava A room of one's own / A thousand libraries, Kajsa Dahlberg va observar que una de les frases més subratllades a tots els exemplars era aquesta:

For masterpieces are not single and solitary births; they are the outcome of many years of thinking in common, of thinking by the body of the people, so that the experience of the mass is behind the single voice.

I cada persona que en la seva lectura solitària subratllava aquesta frase participava justament d’això que Woolf afirma en ella: de la possibilitat de ser des de la individualitat un tot; o de la impossibilitat de no ser una ressonància col·lectiva, una veu individual travessada pels altres.

Una nit, en una festa, l’Alícia Kopf em va parlar d’una frase de Brossa que jo no havia llegit mai: “El meu amor és una multitud que baixa corrent”. I a mi em va semblar una cita tan brutalment preciosa que la pell se’m va eriçar de cop, com  si de sobte, en aquell espai sense aire condicionat i a ple estiu, hi fes un fred insuportable. Aquest amor de Brossa, ple de gent que corre, és com la veu de què parla Woolf, que és individual però que està feta de molts pensaments, de molts cossos i de molts anys. Un altre dia, en un jurat de BCN Producció, la Mireia Sallarès va comentar el cas d’un noi que explicava que no entenia la seva exparella ni els motius que els havien dut a separar-se, però que aleshores va començar a llegir els llibres que ella havia deixat a la casa, i que observant les frases que havia subratllat, les anotacions que havia fet als marges, i les marques amb què havia destacat un fragment, una pàgina o una paraula, la va poder comprendre. I potser aquests llibres van ser un lloc on ell i aquella noia van trobar-se, sense que ella ho sabés.

A room of one's own ens parla, entre moltes altres coses, de les condicions en què les dones escriptores han hagut de desenvolupar la seva obra literària al llarg dels temps -a vegades d’amagat, perquè ho tenien prohibit-, i de la conveniència de disposar d’una habitació pròpia, d’un espai personal on poder escriure, llegir i pensar. La lectura, si és un lloc, deu ser una casa immensa, amb moltes habitacions pròpies comunicades per portes i passadissos.

Vaig conèixer aquesta obra de Kajsa Dahlberg quan el Martí Manén, a Estocolm, me’n va parlar. I quan un temps més tard, per e-mail, li’n vaig parlar jo, ell em va escriure això:

Totes les paraules subratllades múltiples vegades als exemplars de les biblioteques, totes les marques, totes les persones lectores que es trobaven allà sense ser-ne conscients.

Jo penso en totes les exposicions d’aquesta edició d’Art Nou com un lloc on, sense ser-ne del tot conscients, s’han trobat les artistes i els artistes que hi participen, i també totes les persones que les visitarem. I les diferents galeries que acullen aquestes exposicions podrien ser les habitacions pròpies d’una casa gran, on un raigs de sol oblics entren per les finestres. Jo em passejaré per aquesta casa, d’habitació en habitació, i em fixaré en un detall del terra, o en la motllura d’un sostre, o en quelcom que hi ha guardat en un armari, i ho subratllaré fluixet amb llapis, com qui fa una ratlla sota una frase o una paraula d’un llibre d’una biblioteca.
 
Ser petit

Fa uns dies pensava que la infància és un lloc. Una mena d’indret o de país estrany, en el qual ens sembla que hi viuen totes les persones que vam tenir a prop quan érem petits però a qui no hem vist des d’aleshores. Professors, nens i nenes que van ser amics nostres, veïns de replà que després van mudar-se, o algú de qui ens vam enamorar una mica un estiu.

Pensem en aquestes persones i imaginem que romanen on les vam conèixer, sense fer-se grans, en un estat d’atemporalitat permanent. A vegades, però, calculem quants anys han passat des que, per exemple, vam anar per primer cop a l’escola, i ens adonem que la professora que teníem aleshores ara deu ser una senyora gran jubilada que té néts, i sentim una mena de xoc, perquè ens és quasi impossible imaginar-la velleta.

Sovint, la infància dels altres és també un lloc, sobretot la d’aquells a qui hem conegut quan ells ja eren grans i els petits érem nosaltres. La nostra mare, per exemple, o una tieta. Sabem que sens dubte elles van ser també nenes, i hem sentit tot d’anècdotes de coses que els van passar aleshores, però no ho podem entendre del tot, i la seva infància és com una ficció, o una cosa abstracta. A vegades algú a qui estimem i a qui hem conegut de grans ens ensenya una fotografia de quan era petit o petita, i de sobte la seva infància esdevé també un lloc, una ciutat on no hem estat i que ja no podrem conèixer.
 
Totes les artistes i els artistes d’aquesta edició d’Art Nou algun cop van ser petits, i quan ho eren segurament no imaginaven ni preveien que aquest estiu de l’any 2020 farien una exposició a una galeria de la ciutat. Ni sospitaven tampoc que aquest seria un estiu estrany, que arribaria abruptament, després de molts dies d’estar a casa tancats i d’enyorar que un raig de sol oblic ens escalfés les galtes. Quan ets petit, el futur també és un lloc.



Raigs de sol

H. D. Thoreau va imaginar que el sol podia ser un lloc. Cap al final del seu llibre Caminar (1862) descriu un sol que es pon i il·lumina l’altre extrem d’un bosc de pins. La visió dels raigs de llum a través dels troncs i del fullatge el duu a imaginar-se una família que viuria a aquesta pineda com en una existència paral·lela, en un estat pur i salvatge. El prat seria el seu jardí i els pins els farien de teulada, i semblaria, segons Thoreau, que es repengessin sobre els raigs de sol.

En el pròleg que Marina Espasa va escriure a la versió catalana del text, l’autora resum aquest passatge i, com el de Thoreau és un sol que es pon, escriu que aquesta família inexistent viu a un bosc de pins, “repenjant-se sobre raigs de sol oblics”.  

El passat 20 de juny, pocs dies abans del començament d’Art Nou 2020, va tenir lloc el solstici a l’hemisferi nord, i els raigs de sol van projectar-se damunt la Terra en el seu grau màxim de verticalitat. Va començar l’estiu, i des d’aleshores els raigs són cada dia una mica més oblics, i els dies una mica més curts.

El text de Thoreau va ser publicat molts anys després de ser dit, ja que l’autor el va concebre com un discurs oral, com una conferència que va anar impartint a diferents llocs durant quasi una dècada, sense deixar de reescriure-la. Just al revés d’aquest text, que ha estat escrit per la impossibilitat de ser un relat oral, com inicialment hauríem volgut. En la tarda d’una existència paral·lela ens haguérem trobat aquí, com si fos un bosc, i jo hauria imaginat una exposició feta de fragments i de trossos de les exposicions d’Art Nou. I allà reunits, ben a prop els uns dels altres, us l’explicaria com qui explica un conte, i després marxaríem, i amb el temps segurament  l’oblidaríem perquè, com diu també Thoreau, el món amb el qual estem més familiaritzats no deixa rastre.

Aquest és un pròleg a una exposició que no podré explicar, però que puc escriure aquí, a la planície d’una pantalla com si fos una pastura, un prat on bastir la nostra casa invisible travessada pels arbres. Cada divendres a l’hora de la sortida del sol s’hi publicarà un capítol que serà consultable al llarg del dia, però que desapareixerà quan el sol es pongui, com les coses que no volen deixar rastre.

Obrirem els nostres portàtils per trobar-nos en un text, com si fos un lloc, un bosc, una casa. De les pantalles encara inclinades emergirà un raig de sol oblic fet de llum LCD. I potser ens hi podem repenjar, i potser ens escalfa les galtes.



Projecte realitzat per Alexandra Laudo [Heroínas de la Cultura] en el context d'Art Nou 2020.